terça-feira, 7 de junho de 2011

LA NUECHE EN CASA

Soi esa tarde entre muches tardes,
la qu'escuende de la infancia
un laberintu de lluvia y sol.
Soi'l silenciu d'una alcoba,
hai años, onde escribo inútilmente.
Soi tolos díes que pasé esperando
llonxe, mui llonxe del mar.
Soi la fuyea seca que yo mesmu pañé,
la que depués escaecí
entre les páxines d'un llibru en blancu.
Soi unos versos de Gerardo de Nerval
que güei xustifiquen la mio vida.
Soi la rosa moyada pola lluvia,
secreta y efímera, distante.
Soi la voz del ríu, oculta
tres los fresnos de la infancia.
Soi la mirada, terrible e ayena,
de Vicent van Gogh.
Soi les coses que marchen,
les que nun permanecen.
Soi, fugazmente, estos versos.
Soi tamién tu y aquel otri
que mañana corrixe estos versos.
Soi esta tarde simbólica y triste,
la que miete pa siempre
la nueche en casa.

Xuan Bello

Sem comentários: